Sé que no li hauria de dir res a ella, però els meus sentiments són tan grans que no els puc ocultar. L'estimo i no puc fer-hi res, així és la vida.
És tan guapa i simpàtica que no m'hi he pugut resistir. La seva mirada, el seu somriure...Quan estic amb ella és tot tan màgic, desconnecto del món i de les preocupacions del dia a dia.
Quan em van dir que estava amb algú que jo conec em vaig enrabiar moltíssim. Per què no m'ho podien haver dit abans si sabien que parlava molt amb ella? Sincerament no ho entenc. Suposo que no es pensaven que m'acabaria enamorant d'ella.
Quina ràbia i tristesa la que porto dins meu... Jo la vull per a mi, la necessito, és la meva mitja taronja, n'estic segur.
Com n'arriba de ser complicada la vida! De vegades penso que és millor no seguir vivint, però no tinc el valor suficient per treure'm la vida, és la vida que m'ha tocat viure i així ho faré.
No puc deixar de pensar amb ella. Els seus cabells castanys i llargs, els seus ulls verds...Només en pensar-ho se'm posa la pell de gallina. És perfecte, i només en pensar que ella mai s'enamorarà de mi i que només em veu com un amic, em deprimeix. Deu ser per qüestió de l'edat, jo tinc quatre anys més que ella, o potser no sóc atractiu per ella, o no ho sé. El destí ha decidit que sigui un amor impossible.
